Els contes, els relats, les històries que escolten i llegeixen els nens i nenes cal que estiguin plens de símbols perquè el símbol és la forma que té la psique d’explicar el que encara no es pot dir d’una altra manera.
Des de la psicoanàlisi descriuen que el pensament infantil no és lineal ni lògic en el sentit adult: és metafòric, imaginari, sensible. Els nens comprenen el món a través d’imatges, personatges, escenes que condensen emocions, pors, desitjos, conflictes. Per això necessiten contes. No per “aprendre valors” de forma directa, sinó per habitar preguntes. Un conte suggereix, obre, acompanya… no respon, escenifica.
Els contes simbòlics permeten que els nens i nenes elaborin conflictes interns, des de la por de perdre, la gelosia, la ràbia, la rivalitat, fins a la solitud, el dol, la tristesa… sense quedar exposats ni desbordats. El llop, la bruixa, el bosc, el viatge, la casa, el monstre, l’heroi o l’heroïna són formes simbòliques de nomenar allò que encara no es pot dir amb paraules pròpies.
Quan oferim literatura “massa explicada”, literal, moralitzant o tancada, tornem a ocupar des de fora aquest espai simbòlic. El missatge ja ve donat, la resposta es converteix en única. No hi ha lloc perquè cada infant faci el seu propi recorregut, la seva pròpia lectura, la seva pròpia identificació. El símbol s’aplana, perd potència.
En canvi, els contes amb capes, amb ambigüitat, misteri permeten que cada lectura sigui diferent. Perquè no es llegeixen amb el cap: es llegeixen amb el cos, amb l’emoció, amb la història personal de qui escolta. Un mateix conte acompanya diferents processos segons el moment vital, l’edat, l’experiència. I això és justament el que és valuós.
La lectura compartida, en veu alta, o explicada, crea, a més, un espai transicional, és semblant al del joc i al de l’art. Un espai entre qui narra i qui escolta, entre la realitat i la fantasia, on tot es pot pensar sense necessitat de ser resolt. Allí, els nens i nenes no consumeixen històries: les habiten.
Llegir contes no és preparar per al futur, ni per crear hàbits lectors, ni per aprendre a llegir bé… És per al present, per sostenir el present psíquic, els que els passa i travessa ara i aquí. És oferir paraules prestades per a emocions pròpies, és crear imatges que representin el seu paisatge interior, és permetre que allò innombrable tingui forma sense quedar fixat. És acompanyar la construcció del món intern.
Per això no qualsevol literatura acompanya de la mateixa manera. Els nens no necessiten textos simplificats, edulcorats o buidats de conflicte. Necessiten relats que confiïn en la seva capacitat simbòlica, que no subestimin la seva profunditat emocional ni la seva intel·ligència sensible.
Així com l’art no és manualitat, la literatura infantil no és només entreteniment ni ferramenta pedagògica. És un territori d’elaboració, pensament, identitat. Un lloc on s’assaja qui és i qui es pot arribar a ser. Potser, també aquí, el desafiament no sigui ensenyar a llegir, sinó atrevir-nos a oferir històries plenes de símbols, sense explicar-les massa, sense traduir el símbol al llenguatge adult.
Confiar que el conte farà la seva feina. Confiar que la infància sap llegir molt abans de saber llegir. Perquè quan la literatura conserva la seva potència simbòlica, es converteix en una cosa essencial: un lloc on els nens poden pensar-se, sentir-se i narrar-se a si mateixos.
